En defensa de l’educació popular

En un moment en què l’educació sembla cada vegada més condicionada per les normes del mercat, cal dir una cosa clara: l’educació popular no és una opció més. És, o hauria de ser, la manera principal d’educar, perquè posa la vida, la comunitat i la transformació social al centre.

Un article de l’Escola Lliure el Sol

L’educació popular neix des de baix, de la gent que s’organitza al seu barri o poble. Neix als esplais, als caus, als casals, als ateneus… No es fa per guanyar diners ni per seguir una moda: es fa perquè la societat ho necessita. No veu l’aprenentatge com un producte, sinó com un camí per créixer, alliberar-se i transformar el món.

A l’esplai, per exemple, aprenem moltes coses que no surten als llibres. Quan preparem una excursió, estem aprenent a organitzar-nos. Quan fem una assemblea per decidir una activitat, estem aprenent a escoltar i a prendre decisions en grup. Quan hi ha un conflicte en un joc i el resolen parlant, estem aprenent a conviure.

«A l’esplai aprenem moltes coses que no surten als llibres: aprenem a organitzar-nos, a escoltar i a decidir en grup.»

Durant anys, l’associacionisme ha estat una escola de ciutadania. Moltes persones han après a parlar en públic, a treballar en equip o a tirar endavant projectes gràcies a espais com els esplais. No perquè ho digués un programa oficial, sinó perquè era necessari per fer les coses plegades.

Aquests espais no només eduquen persones: construeixen comunitat. Fan sentir que formes part d’un grup, i també ajuden a qüestionar les injustícies i a voler canviar-les. Per això l’educació popular defensa la justícia social, els feminismes, l’antiracisme o la defensa del territori.

Tot i això, aquesta educació cada cop té més dificultats per aconseguir finançament públic. Les ajudes són més escasses, de menys diners i amb condicions molt concretes, i això obliga moltes entitats a adaptar-se constantment. El perill és que l’educació popular acabi quedant als marges, just quan la societat la necessita més.

Quan parlem de territoris combatius, parlem de llocs vius i organitzats, on la gent construeix l’educació plegada. Llocs on educar també vol dir cuidar-se, ajudar-se i imaginar alternatives.

Defensar l’educació popular és defensar totes les persones que fan possible els esplais i les entitats, sovint amb pocs recursos però amb molta convicció. Sense aquests espais, la democràcia és més feble.

Potser el repte no és inventar noves maneres d’educar, sinó tornar a posar l’educació popular al centre. No com un complement, sinó com la base d’una educació que vol transformar la societat. Perquè quan l’educació neix del poble i per al poble, no segueix el sistema: el transforma.