Què passa amb el Sàhara?

Des de la Comissió Internacional d’Esplac creiem que és essencial que l’educació en el lleure també abordi les injustícies globals. Aquest cop, volem posar el focus en el conflicte del Sàhara Occidental, una lluita que exemplifica les conseqüències del colonialisme i la resistència dels pobles per l’autodeterminació. 

Aquest conflicte, considerat el darrer procés de descolonització pendent al continent africà, s’arrossega des de fa gairebé cinquanta anys. El poble sahrauí, organitzat principalment sota el lideratge del Front Polisario, reivindica el seu dret a l’autodeterminació davant l’ocupació del Regne del Marroc. La disputa pel territori, marcada per interessos estratègics i econòmics, continua sense una resolució justa ni reconeguda internacionalment, mentre el silenci mediàtic i institucional perpetua la invisibilització d’aquesta lluita.

Context històric

El Sàhara Occidental va ser colònia espanyola fins al 1975. Aquell any, en plena època franquista, Espanya va abandonar el territori a través dels Acords Tripartits de Madrid, cedint-ne el control a Marroc i Mauritània. Aquesta sortida precipitada va deixar el territori en mans d’una ocupació militar, ja que no es va garantir cap procés d’autodeterminació per al poble sahrauí.

Tot i que el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia va reconèixer explícitament el dret del poble sahrauí a decidir el seu futur, el Marroc va organitzar la Marxa Verda  – una mobilització massiva de civils amb suport militar – i va ocupar la regió, provocant una guerra contra el Front Polisario. Mauritània va abandonar les seves pretensions el 1979, i el Marroc va aprofitar per prendre el control total del territori.

En resposta, el Front Polisario, amb el suport d’Algèria, va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), que avui controla aproximadament un 20-25% del territori. Tot i que ha estat reconeguda per diversos estats africans i llatinoamericans, la RASD continua sense ser acceptada per les potències occidentals ni per les Nacions Unides, cosa que limita la seva presència diplomàtica i institucional.

Mentrestant, milers de sahrauís viuen des de fa dècades en camps de refugiats a Tinduf (Algèria), en condicions precàries, esperant un referèndum que mai arriba. El Marroc, per la seva banda, explota els recursos naturals del territori  – com el fosfat, la pesca i l’energia solar.

Els bàndols en conflicte

• Regne del Marroc: Ocupa la major part del territori, el denomina “Províncies Meridionals” i proposa una autonomia limitada, sota la seva sobirania, com a solució, rebutjada pel Polisario
• Front Polisario/RASD: Defensa el dret a l’autodeterminació i la independència; controla minories del territori i manté campaments de refugiats a Tinduf (Algèria).

Paper de l’ONU i situació actual

Des de l’entrada en vigor de l’alto el foc el 1991, promogut per les Nacions Unides, el conflicte ha quedat encallat. L’ONU continua defensant la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i aquest continua sistemàticament bloquejat pel Marroc, que qüestiona la composició del cens i imposa condicions que en dificulten la viabilitat.

El 2020, després d’una incursió militar marroquina a la zona desmilitaritzada de Guerguerat, el Front Polisario va declarar trencat el cessament d’hostilitats, i des d’aleshores s’han intensificat els enfrontaments armats en zones frontereres. Mentrestant, prop de 180.000 sahrauís continuen vivint en condicions de refugi forçat als campaments de Tinduf, mentre el Marroc manté l’explotació dels recursos naturals del territori.

La manca de voluntat política internacional, sumada als interessos econòmics i geoestratègics en joc, perpetua una situació d’injustícia que vulnera el dret dels sahrauís a decidir el seu futur, i el conflicte segueix sense una sortida clara.